dijous, 24 de maig del 2012

BENIMACLET T’ESTIME: LA CRÒNICA (III)

El CIM Benimaclet sembra la llavor musical en els més menuts.

Per als qui sentim una especial atracció per la música, més enllà de la seua funció utilitària d’omplir buits de paraules i, a voltes, de pensaments, viure a un lloc con Benimaclet és una gran sort. En aquest antic poble de l’horta nord i actual barri de la ciutat, la música es viu, es respira a cada flaire que arriba engronsat en el vent, s’ensuma per cada badall de les cases antigues del poble. Diuen -i sembla que de manera ben assenyada, avaluada i demostrada- que l’educació musical repercuteix de forma altament positiva en el rendiment acadèmic de l’alumnat, que aquelles xiquetes i xiquets que han decidit dedicar gran part del seu temps de lleure a l’aprenentatge de la interpretació i composició musical, obtenen unes qualificacions netament superiors a la mitjana. Bé, sincerament, això ja ho sabíem. Potser de manera no tan científica i avalada per tesis doctorals, però sí de manera intuïtiva en copsar una realitat quotidiana que ens envolta. O, al menys, ho sabíem els que tenim la sort de viure en llocs com aquest llogaret, poble o barri de gran ciutat on la nostra Societat Musical aglutina i catalitza bona part de la vida cultural i social.

El Centre Instructiu Musical de Benimaclet ja ha sobrepassat el segle d’existència, doncs va ser fundat, oficialment, al 1910. Sorgit del Benimaclet encara poble, actualment és una de les agrupacions més potents de la ciutat, amb banda simfònica, orquestra de corda, rondalla, big band i cor, a més d’una important escola de música que acull vora tres-centes xiquetes i xiquets des dels 4 anys fins als estudis de grau elemental més tots aquells, ja adults, que volen fer un pas endavant amb els seus coneixements musicals i aprendre els secrets i misteris dels instruments: mai és tard. I com a testimoni d’aquesta important presència, un bon grup de músics, inclosos professors de l’Escola de Música i membres de l’equip directiu, varen estar presents al Benimaclet t’estime i no només per a fer sonar els seus instruments en la vessant més lúdica i festiva, sinó també amb la part didàctica, mitjançant un taller de sensibilització musical dirigit als més menuts.

Si el que desitgem és un futur sostenible amb persones més sensibles, més intel·ligents, més compromeses i més altruistes, els músics esdevenen imprescindibles, perquè ja ho són. Un músic sol poca cosa poc fer, tret d’intentar domesticar el seu instrument salvatgement irreductible. El músic ha de formar part d’una agrupació, perquè fer música és una activitat fonamentalment col·lectiva on l’èxit, la interpretació redona, sorgeix només de la suma sinèrgica d’esforços singulars. Per tant, a més dels beneficis individuals que els estudis de música li portaran, com l’hàbit de treball sistemàtic i metòdic, l’estimulació contínua i insistent d’àrees cerebrals cognitives i l’especial sensibilitat artística activa i passiva -com a emissor i com a receptor de peses musicals- cal afegir els importants valors socials de cooperació, col·laboració i solidaritat bastits sobre un ample teixit de relacions humanes longitudinals i transversals, què com les competències individuals, també poden ser extrapolades a molts altres àmbits del nostre entorn. Potser si tinguérem més músics -joves o grans, actius o passius, professionals o simplement aficionats- entre nosaltres, el món seria un lloc un poc menys amoral i insolidari del que és.

Ernest Estornell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada