CONCURS DE CONTE BREU

“Conta-n’ho en valencià”
Concurs de conte curt infantil i juvenil de Benimaclet Viu 

Obres premiades
1a Edició, 2016


El concurs de conte curt infantil i juvenil “Conta-m’ho en valencià” és una iniciativa de BenimacletViu a través de la seua branca formativa, literària i de debat social Universitat Lliure de Benimaclet per tal de fomentar els hàbits lectors i creatius tant dels més menuts com dels joves. Es troba dividit en tres categories per edat des dels 5 fins als 17 anys i es desenvolupa en el marc de les activitats de la Mostra del Llibre i del Disc enValencià. La primera edició va ser a l’any 2016, amb la proclamació de guardonats en les tres categories -premi i accèssit- el dia 17 de desembre, jornada de la V Mostra del Llibre i del Disc enValencià. La decisió unànime del jurat va ser la següent:

Categoria A (de 5 a 8 anys):
Premi: “La lluna té gust a formatge”, d’Aitana Canela
Accèssit: “Un bestiar de por”, de Lluna Cirugeda

Categoria B (de 9 a 13 anys):
Premi: “Des de la finestra...”, de Pablo Fuentes
Accèssit: “Què és això?”, de Guillem Cardona

Categoria C (de 14 a 17 anys):
Premi: “Llibertat entre barrots” de Sara Lorenzo
Accèssit: “De presa en presa” d’Ona Fabra

A continuació podeu llegir les obres premiades:



“La lluna té gust a formatge”
Aitana Canela
Premi Categoria A (de 5 a 8 anys)

Des de la finestra van veure com s’amagava la Lluna. I ens van quedar mirant el cel encara una bona estona mentre pensaven.

Les tres xiquetes es coneixien del barri. La primera es deia Aitana. La segona era Aina. I la tercera Neus. Les tres xiquetes volien anar a l’espai, i fer un pícnic a la Lluna. Era el seu somni, però la gent se’n reia, d’elles. Els deien:

- Açò és cosa d’astronautes!
- Les xiquetes no poden anar a l’espai!

Però elles passaven de la gent. I van construir un coet... Amb claus, martells, ferros, cables, llumetes, caixes, vidres per a les finestres... També van utilitzar cadires de cotxe.

A poc a poc el coet va anar convertint-se en una realitat... I a la punta hi van col·locar una estrela del seu arbre de Nadal per a què el coet sabera on anar... I després el van pintar.

La primera cambra era de color taronja perquè era el color favorit d’Aitana. La segona cambra era de color morat perquè era el color favorit d’Aina. I la tercera cambra era de color rosa, el color favorit de Neus.

Una nit que es veia la lluna molt gran van disparar el coet:
XIIIIUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!

Llavors van volar a través de l’espai fins que van arribar a la Lluna. Allí van poder saltar, fer tombarelles... I també fer un pícnic.

Aitana que era molt llesta havia agafat la navalla de son pare perquè havia pensat: «tallaré un tros de lluna per si de cas la gent no es creu que hi hem anat».

I en va tallar un tros tan gran que quan van tornar a la Terra van poder fer un gran sopar amb tota la família. Van vindre cosins, germans, tietes, iaios i, fins i tot, amics de Barcelona! Tota la gent que coneixien Aitana, Aina i Neus van venir al sopar. I les tres astronautes van preguntar:

- Qui vol sopar lluna?
Perquè la Lluna... era de formatge!!!

I tothom va cridar «Joooo!!!!», perquè tothom volia tastar la Lluna. Així que Aitana, Aina i Neus van tallar la Lluna a trossets i els van llançar, i així tothom podia agafar-ne un poquet.

I per això la Lluna està retallada, i si us hi fixeu quan la mireu, veureu que li falta un trosset.

Conte contat, i aquest conte s’ha acabat.




 “Des de la finestra...”
Pablo Fuentes
Premi Categoria B (de 9 a 13 anys)

Des de la finestra va vore com s’amagava l’últim raig de sol entre la vall que formaven les dues muntanyes que ningú havia de creuar, que ningú creuava i que ningú no creuaria.

Aquella vesprada era una vesprada qualsevol a casa d’Ari, un xiquet pobre que vivia tristament a la gran casa dels seus difunts pares. Feia cinc anys que vivia a soles, sense relacionar-se amb ningú, i vivint del que aconseguia furtar del mercat del poble. Els pares van morir en el incendi que cremà el poble, i en què tothom va pensar que ell també havia mort. Van restaurar la casa perquè era un vestigi d’una antiga època de glòria d’aquell poble que ara es trobava mig derruït. Tothom creia que la casa estava buida, ja que ningú no entrava des de feia cinc anys.

Doncs bé, aquella vesprada qualsevol per a Ari no era una vesprada qualsevol per a la resta del país. Un desvergonyit havia jurat que creuaria les muntanyes prohibides. I cap allà es va enfilar. El rei i els altres nobles enviaren les seues tropes per frenar-lo, però ningú no el va trobar.

Aleshores Ari va escoltar la història, però pensà que ell en aquell país no tenia res, que no pagava la pena quedar-s’hi, ja que per a tothom era mort. Va agafar les poques pertinences que tenia i es va enfilar cap a la muntanya més allà de la vall per la qual havia desaparegut el sol. Va escollir anar pel mig del bosc per on no hi hagués ningú. Així va caminar dies i dies eixint dels límits del bosc només per a furtar menjar a algun incaut carro. Un dia va tindre el pressentiment que algú l’observava, i va decidir esperar fins al dia següent per continuar. A més estava cansat: portava deu dies caminant sense més interrupció que sis hores per dormir i necessitava parar.

Va reprendre la marxa el dia següent cap al peu de la muntanya, fins que de sobte es trobà un senyor tombat en mig dels arbres, tirat sobre la gespa sense cura. Sobtadament, es despertà i s’alçà. Els dos van fugir, cada un cap a un costat, perquè els dos tenien por que els descobriren... Ari encara no ho sabia, però aquell home anava a marcar la diferència entre tenir èxit o no en la seua empresa.

Va caminar uns dies, més de pressa, per por que l’estrany hagués parlat d’ell. I, quan ja pensava que no arribaria a la muntanya i que les tropes del rei havien anat a per ell alertats per l’estrany, se'l trobà una altra vegada. I el més sorprenent era que es trobava al peu de la muntanya.

Va començar a sospitar qui era aquell estrany, i el va a seguir per pujar la muntanya. Darrere seu, sense que Ari se n’adonara, va arribar al cim l’altre senyor. Es va girar, va mirar el seu antic país, va maleir el rei i aquell país sencer i, amb rapidesa, va baixar l’altre costat de la muntanya. Ari s’apressà a arribar al cim, i… no va vore res més que mar. El cim de la muntanya era un penya-segat que estava més de dos quilòmetres per damunt del mar. Encara li donà temps a vore com acabava el suïcidi d’aquell que tothom havia pensat que era un desvergonyit.

Així acabava la història d’un atrevit, que ja sabia, o al menys imaginava, el que anava a trobar-se més enllà de les muntanyes.

Va tornar a sa casa defraudat pel final d’aquella aventura i, ja sense por, va contar a tothom la seua història i la del desvergonyit. Per la seua valentia el van fer soldat, i fins avui el coneixen per molts malnoms: el soldat mort, el soldat que va vore la mort, el renegat... Però sempre serà Ari, el xiquet que va aprendre a viure a soles, que va vore la mort: amb set anys la dels seus pares, i amb tretze la d’aquell home que va revelar un secret amagat per al país des dels temps immemorials.




 “Llibertat entre barrots”
Sara Lorenzo
Premi Categoria C (de 14 a 17 anys)

Des de la finestra vaig veure com s'amagava un dels últims rajos de sol d'aquell dia ennuvolat. Havia sigut un dia més en aquell lloc estrany i desagradable. Un pressentiment dins de mi em deia que pròximament alguna cosa passaria. I en efecte, a la nit van vindre a buscar-me. Em van passar una corda pel coll i em van pujar a la part posterior d'un camió. Vaig intentar resistir-me, però la corda em cremava la pell quan intentava fugir... I de sobte, després d'un llarg forcejament em trobava en aquella fosca caixa. Era un rectangle molt estret, tant que ni tan sols podia seure. Érem uns quants, tots igual d'atemorits i atordits. Ningú entenia que estava passant.

El motor del camió arrancà i vam començar un llarg viatge cap a algun destí desconegut per a nosaltres. El que no sabíem era que en aquell lloc esperaven la nostra arribada. Recorde el trajecte com un malson horrible, sense poder moure'm. Sentia una sensació d'estrès constant al meu pit que no em deixava respirar. Feia molta calor i tenia cada vegada més i més set. Hi havia moltes revoltes a la carretera, i quan el conductor feia un gir amb el volant em pegava un colp contra la paret. No podia controlar l'equilibri i queia a terra.

Al cap d'una estona van parar el camió i tots el altres que m'havien acompanyat en el viatge van ser obligats a baixar. Tots, menys jo... I allí estava, tot sol en aquella caixa que cada minut que passava em transmetia més inseguretat. Sentia colps a les parets, rialles i crits. Passaven les hores i cada vegada estava més desconcertat. Només volia que tot allò s’acabara. Estava molt nerviós, sabia que alguna cosa estranya passava.

I al cap d'una estona vaig sentir un soroll: algú intentava obrir la porta. Em vaig espantar i inconscientment vaig començar a tremolar. Un calfred em va recórrer l'esquena quan vaig veure els mateixos homes que m'havien obligat a pujar al camió. Estaven allí amb un somriure que inspirava temor, i amb una corda a les mans. M'esperava el pitjor. Però arribats en aquell extrem, què podia ser pitjor?

Aquells dos homes em van passar la corda pel coll i van començar a estirar fins que el meu cap va quedar totalment pressionat en un estrany artefacte de fusta... I de sobte, unes boles de foc es van encendre sobre el meu cap. Vaig intentar fugir, però algú m'agarrava de la cua, i estirava amb força.

Em vaig adonar que em trobava a una gran plaça envoltat de barrots i per gent que cridava i aplaudia. No entenia res, no entenia com era possible que aquelles persones es divertiren d’aquesta manera. Estaven, però, feliços i gaudien de la nit... No entenia com era possible que ningú no s'apropara a ajudar-me, no entenia per què cap persona no impedia tot allò.

El foc em cremava els ulls, sentia un constant dolor al cap, el fum m'impedia respirar amb normalitat, estava marejat i sentia que les forces em fallaven... I de sobte, les boles s’apagaren i l'actuació va finalitzar... El que no sabia era que prompte la meua vida també s'apagaria.




“Un bestiar de por”
Lluna Cirugeda
Accèssit Categoria A (de 5 a 8 anys)

Des de la finestra va veure com s’amagava un monstre, un monstre cabut i pelut i que semblava molt forçut.

Marieta, la xiqueta, estava morta de por, però, com que era molt valenta i un poc xafardera, no va llevar els seus ulls de la finestra.

De sobte, va escoltar un gran soroll: milers de petjades s’apropaven cap a sa casa... Troco-troc, troco-troc, xapa-xap, xapa-xap, tipi-tip, tipi-tip…

I pel carreró baixaven una vaca, dos bous, tres cavalls, quatre gallines, cinc conills, sis porcs, set ànecs, huit corders, nou cabres i, fins i tot, deu ovelles.

Marieta va pensar:- Ai mare, a on van tots? I el monstre?

I darrere se´n va anar ella. Recordeu que Marieta era valenta i un poc xafardera, bé un poc no, molt xafardera!

I pensat i fet, Marieta va seguir al bestiar carreró avall. Passaren pel carrer de la Murta i continuaren tot recte fins arribar a la Plaça de Benimaclet.

De camí s’afegiren: el forner, el sabater, el pastisser, el llibreter, el carnisser, el botiguer, el pintor, una colla d´estudiants i a muntó de xiquets i xiquetes. A més a més, tots els gats i gossos del barri de Benimaclet.

A mesura que anaven apropant-se a la plaça, s‘escoltava una musiqueta molt bonica, i es podia veure el campanar de l´església amb moltes llumenetes de colors. I les campanes feien tolon, tolon, tolon, tolon!

Quan arribaren a la plaça, aquesta estava plena de gent: hi havia una orquestra amb quatre músics tocant amb molt de marxa.

Al seu voltant tots cantaven alhora i ballaven sense parar, tot incloent la vaca, els dos bous, els tres cavalls, les quatre gallines, els cinc conills, els sis porcs, els set ànecs, els huit corders, les nou cabres i les deu ovelles. A més a més, tots els gats i gossos del barri.

Marieta estava bocabadada perquè en mig de la plaça hi estava la policia de barri i un homenot. La policia li preguntava a l‘home: Quina algaravia és aquesta? Què fa ací el teu bestiar?

L’home posant-se les mans al cap va exclamar: Quin cap de suro que tinc! M’he deixat la tanca oberta!

Aquest home portava una capa negra i gran. Era un home cabut, pelut i molt forçut. Li deien Pere, el ramader. I el seu bestiar l’havia seguit tot el camí sense adonar-se’n.

Aleshores Marieta pensà: Que fava sóc! Ja sé qui és el monstre pelut, cabut i molt forçut! Pere, el ramader. Quin bestiar de por!

I tots junts ballaren i cantaren a la plaça fins la matinada.




“Què és això?”
Guillem Cardona
Accèssit Categoria B (de 9 a 13 anys)

Des de la finestra va veure com s’amagava aquella figura, si es podia dir humana, i inclús deformada sense cap trellat. Marta va quedar intrigada... Què seria allò que es movia, semblava, de forma involuntària? Va decidir dormir, ja ho aclariria demà. Marta vivia a Benimaclet, un petit barri no molt gran de la ciutat de València, amb la seva companya de pis Júlia.

Marta encara estava intrigada per la visió d’ahir a la nit... Quan va eixir de casa s’acostà on va suposar que s’amagava aquell ser. Va trucar a la porta. Va obrir un home d’uns 30 anys que tenia aspecte de pocs amics... Què volies, xiqueta? Tinc molta feina, ja pot ser important –digué l‘home secament, com intentant lliurar-se d’aquella xica. Volia saber si està vostè bé. Ahir vaig veure com entrava alguna cosa movent-se impulsivament a casa seva -digué ella detectant que l’home amagava alguna cosa relacionada amb la figura desfigurada que feia moviments estranys. No, no, tot bé... I aquell home misteriós tancà la porta davant els nassos de Marta.

Marta va quedar intrigada amb aquella actitud freda i distant que mostrava aquell home. Estava convençuda que amagava alguna cosa misteriosa, i es va jurar descobrir-ho. Va continuar amb la seva vida diària normalment. Va anar a la universitat amb el tramvia, però quan va tornar va veure l’home misteriós d’aquell matí  caminat de pressa com si volgués anar a algun  lloc al que arribava tard. Marta no en va donar molta importància... Aquella nit va tornar a mirar cap on havia vist aquella forma entrant per la porta de la casa de l’home misteriós, però no hi va veure res estrany que la pogués fer dubtar.

Tota la setmana següent va transcórrer amb normalitat, no va tornar a veure aquella figura encara que observava l’home que es comportava de manera cada vegada més estranya. Les vacances de Nadal ja estaven arribant, i Marta li ho va contar tot a Júlia, i li va demanar que l’ajudara a participar en aquella descoberta del misteri d’aquell home. Ella va acceptar, no molt convençuda d’on els podia portar aquest embolic. Van decidir seguir els passos de l’home misteriós. Van saber que es deia Pau, que té un grup de caça amb el qual va quasi tots els caps de setmana, i escoltaven les seves converses en secret.

El dia de Nadal Marta va anar a casa dels pares a sopar, i quan va tornar de casa de sa mare i son pare ja era tard, tant com perquè tota la gent estigués dormida. Va veure unes llums a la casa de l’home misteriós, va reconèixer la veu de les dones i homes del grup de caça. Com podia ser que a les 3 de la matinada els caçadors encara estigueren allí? Va parar l’orella bé, va escoltar una veu tremolosa: plorava. Marta va esperar, però la veu tremolosa no va tornar a sentir-se. Marta cada vegada sospitava més d’aquell home... Com podia haver algú plorant? Alguna cosa no molt bona estaven pensant aquelles persones.

Marta va estar parlant amb Júlia  sobre les coses ocorregudes la nit anterior de Nadal. Al dia següent en les noticies van anunciar la desaparició d’un jove que, com van saber, estudiava en la mateixa universitat que Marta: estudiava telecomunicacions. Es creu que en la Universitat en unes proves d’un canal de la ràdio va trobar per un dels canals una conversa d’una banda de criminals. Aquests se’n van adonar, i després d’una temporada buscant-lo  el van raptar el mateix dia que Marta va veure  aquella figura entrant a la casa de l’home misteriós.

Marta i Júlia, lligant caps, van descobrir que el grup de caça era un grup d’assassins: aquell estudiant ho va intentar denunciar, i el van raptar. Això va ocórrer el mateix dia que Marta  va veure com la  figura que entrava dins la casa... Marta va cridar a la policia, i se’ls emporten a la presó. Cinc anys després de judici els components del grup van entrar en presó, i Marta va ser molt reconeguda... D’aquest cas es va fer una pel·lícula.




“De presa en presa”
Ona Fabra
Accèssit Categoria B (de 14 a 17 anys)

Des de la finestra va veure com s'amagava l'aranya camuflant-se en la teranyina mentre esperava la següent presa. Sara, duia dos mesos a casa, a penes sortia al carrer: la seua depressió era massa per a fer vida normal. L'aranya, a la qual va anomenar Peet, va aparèixer feia un més i mig al costat del roser que veia des de la seua habitació. Des d'aleshores, Sara passava hores i hores observant-la... En cada insecte que quedava atrapat, ella es veia reflectida: cadascun d'ells li recordava un dels motius pels quals ella estava en aquest estat.

Se sentia buida, dèbil.  Sempre havia sigut una xica sensible, i ara molt més: tot l'afectava quantitat. Malgrat tot, però, ella mai ho mostraria a ningú: el que ella ensenyava no tenia res a veure amb el que realment tenia interiorment. Sara semblava una xica alegre, divertida, social. Li agradava riure i fer ximpleries. Aparentava ser forta, molt forta, però mai no parlava del seu interior: era freda, hermètica, i guardava una caixa molt gran de secrets endins seu.

El primer insecte que va caure a la teranyina va ser una petita papallona que volava desorientada: menudeta, delicada, perduda, amb ales de pols, i sense cap força per lluitar. Hi va caure i no va durar viva ni cinc minuts.

Sara era la papallona, i la teranyina. La teranyina diguem que era la seua pròpia estima, que va caure i amb ella tota Sara. La pregunta era com.

Quan ella era més menuda era molt feliç: no parava quieta, ho preguntava tot, sempre estava damunt les persones a qui estimava. I semblava la mosca que va ser atrapada, després de la papallona, en la teranyina. Amb poc temps de vida, volava i volava. La mosqueta volia una mica d'amor, i sols va rebre atacs. Un dia es va escapar, i mentre volava ben alt l'aranya se la va menjar.

Sara, com la mosca, era una xiqueta molt afectuosa, era dolça i mostrava una tendresa  molt entranyable. Però a casa seua mai no ho tenien en compte, i l’afecte que ella donava mai el rebia de tornada. Un dia, enfadada, quan ja era més major -uns disset anys-  va decidir marxar: estava farta que ningú la valorés, i de rebre tota aquella indiferència. Decidida va sortir, però el mal ja estava fet. I pensant que ho superaria es va quedar atrapada en el rebuig, o això pensava ella.

A poc a poc, Sara anava fent-se més i més feble, i les diferents càrregues que portava damunt feien la teranyina més gran.

El següent  volador que va capturar Peet fou un mosquit. Sara odiava els mosquits. Segons ella, sols feien que molestar: picaven, feien mal i, a més, feien un soroll molest que no et deixava dormir. En eixe cas, i per primera vegada, ella se sentia l’aranya, no el mosquit. Volia menjar-se tots els mosquits, és a dir, no volia tindre cap relació amb ningú. Després de tot el que va passar amb aquella parella, no volia tornar a saber-ne res més. Sols volia acabar amb aquelles espècies que xuclaven la sang, i superar-ho. Pensar que era Peet li feia sentir-se millor, imaginava que s’estava venjant de tot el mal que li havien fet.

Sara tenia una germana menuda: era tot per a ella, la seua raó. I es va veure, un altre cop, identificada quan dues abelles volaven prop de la teranyina. I va ser una qui es va quedar entre aquells fils, la petita. La gran, confosa, s'adonà que la seua germana ja no hi estava, i quan la va trobar ja era massa tard. L’abella es va quedar rondant la teranyina durant dos dies dubtant si deixar-se caure allà o fer el seu camí sense la seua companya. Va ser un temps molt valuós el que li va costar prendre la decisió, perquè en la vida d’una abella els dies són com mesos: el màxim que viuen en són tres.

Esgotada i frèvola va decidir deixar-la i fer el seu camí el que li quedava de vida, encara que fos poca, a pesar d’estar en eixes condicions.

Sara va viure moltes més de les històries d’aquelles bestioles, i tot allò va fer-la caure en el desassossec: havia oblidat que en algun moment s’havia sentit aranya.

Fins que un dia, un parotet va arribar a la finestra. Era blau marí i violeta, uns ulls grans i obscurs: era molt bonic. Ella adorava els parotets: abans sempre els dibuixava, la fascinaven. En veure’l arribar va sentir por i ansietat per aquell parotet que anava a ser devorat, però no va fer res: sols va observar.

El parotet volava buscant aigua, i de sobte quedà enganxat pels fils relliscosos. A pesar de ser atrapat, el parotet no es va quedar quiet, i va començar a moure’s tan ràpid i bruscament com podia. Sara estava convençuda que aquell esforç no serviria de res. Peet era gran i poderosa, i el parotet no tenia res a fer.

Malgrat això, ell va continuar lluitant per a eixir d’aquell maleït lloc i, per sorpresa de Sara, ho va aconseguir. El seu sacseig va produir una fissura en la tela, però va perdre un trosset d’una de les ales: era el preu de la llibertat.  I armat de valor va eixir volant amb gran esperit de superació: era fort.

En aquell moment el cervell de Sara es va quedar bloquejat, i una llàgrima va caure pel seu ull esquerre. Es va alçar, va anar a la finestra, va mirar el parotet més de prop i li va dur una cullereta amb aigua. Després es va dutxar, i es va posar aquelles esportives que feia dos anys que no treia del caixó. Amb cura, va clavar a Peet dins d’un recipient i es va dirigir a un turó de muntanya que tenia a prop de casa.
En arribar allà dalt, es va seure en una roca, va treure l’aranya i, dipositant-la sobre un vell llentiscle, es va dirigir a ella mirant-la fixament: Ara que he tastat la llibertat, Peet, l’escollisc com a forma de vida. Si no sóc feliç jo, qui ho serà per mi? Bon viatge, amiga.


______________________________


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada